"Per a passar els dols cal col·lectivitat i reflexió"

Entrevistem a Marala, format per la catalana Selma Bruna, la mallorquina Clara Fiol i la valenciana Sandra Monfort, que presentaran el seu segon àlbum, Jota de morir, a Can Luna, el dia 31 de maig al vespre.

La catalana Selma Bruna, la mallorquina Clara Fiol i la valenciana Sandra Monfort són les integrants de Marala, grup interessat per la tradició com a força d’innovació, amb cançons que beuen del present i procuren fer honor al passat. Han guanyat els premis a millor disc segons la crítica als Enderrock 2023 (ex aequo amb Motomami de Rosalía) i a millor disc de folk als Enderrock de la Música Balear 2023. També han estat guardonades amb dos premis Carles Santos 2022 i un Premi Ovidi Montllor 2022 al millor disc de folk, entre altres. A la Garriga, protagonitzaran el concert de Corpus, en què presentaran el seu segon àlbum, Jota de morir, a Can Luna, el dia 31 de maig al vespre. Entrades a www.teatrelagarriga.cat.

Us presenteu com un grup que beu del present per fer honor al passat. Quin paper té la música tradicional en les vostres cançons i com l’actualitzeu?

Ens interessa la música tradicional com ens interessen moltes altres coses que no apareixen als llibres d'Història en majúscula: la veu de les dones, la quotidianitat i l'emoció, per exemple, són també territoris que ens criden. La música tradicional és un retrat de la vida en minúscula, la de l'amor i el camp. Això genera poc interès als poderosos. Però nosaltres som unes ties feministes i moderníssimes, i com nosaltres, moltes altres veuen en la música tradicional un món pròxim, que les interpel·la i on volen jugar des del present i amb llibertat per al canvi. Pensem en Tarta relena, Maria Arnal, Rodrigo Cuevas, Martirio o Rosalia, i ens en deixem moltes!

Sou una mallorquina, una valenciana i una catalana. Jugueu amb la fusió dels sons de les vostres terres?

En realitat, gairebé totes les cançons de Marala són originals, però beuen dels cants que hem sentit cadascuna a casa seva. És molt interessant posar en comú tonades i melodies i descobrir variacions petites, fruit de l'evolució de les cançons, que de boca a boca van agafant una entitat pròpia a cada territori. És divertit descobrir que aquella cançó que pensaves que era única i que només cantaven al teu poble, sona gairebé igual però amb una altra llengua a molts kilòmetres d'on vius.

En el vostre darrer àlbum, Jota de morir, heu investigat la mort en la música tradicional. Creieu que encara és un tema tabú en la nostra societat?

Sí, ens fa molta por parlar de la mort, perquè és una cosa molt grossa. Però quan sentim les nostres àvies, padrines i ueles parlar-ne, veiem que elles ho tenen molt més integrat. Potser és l'edat, però arrosseguen també una història que els va posar la mort al dia a dia quan eren joves, i és una cosa que nosaltres no hem viscut. Era també terrible, però la podien pair i en podien parlar. En sabien més que nosaltres. Per a passar els dols cal col·lectivitat i reflexió, i son dues coses que xoquen frontalment amb l'individualisme i la globalització de l'era que vivim.

Per això vàrem voler ficar-mos la mort dins la boca: per donar-li un lloc, per entendre-la una mica més. A Jota de morir hi sonen cançons originals, però que s'inspiren en els balls de vetllatori del Païs Valencià o les cançons de mort illenques.

En aquesta gira, porteu una posada en escena molt cuidada. Què trobarà el públic?

Sí, tenim un directe que més que un concert és un espectacle. Només nosaltres estem sobre l'escenari, tocant i ballant, però hi ha molta gent que ha participat en la seva creació. Hi ha la direcció escènica i un disseny de llums que és un show a càrrec de Joan Fullana; les coreografies les han fet les ballarines de Dans Invitro; l'estilisme, la Karla Gabaldon... i portem un equip de quatre persones més, la Paula, l'Iker, l'Aitor i en Joan, que des de sota i darrere l'escenari fan possible que tot llueixi gran, divertit i bonic. Ens ho passem molt bé fent el bolo i estem molt ben acompanyades.

Heu actuat, entre altres llocs, a Nova York. Com va ser l’experiència?

Realment va ser un honor poder tocar a Central Park, entre la Lia Kali i la Queralt Lahoz. Va ser una oportunitat molt gran que ens va donar l'Institut Ramon Llull i els estem molt agraïdes. I la ciutat és espectacular. Potser per això ens va resultar massa: no ens va agradar gens, encara riem. Ens va resultar esgotador Nova York: vam ser-hi una setmana i quan hi portàvem quatre dies ja volíem tornar a casa, reconnectar amb l'oli d'oliva i escoltar els ocellets. Som ben bé unes senyores. Allà va sortir la idea del nostre últim single: Estic antiquà.