Les dones van ser clau en la lluita antifeixista dels maquis

Última revisió 28-01-2025 12:01
29/01/2025

Entrevista a Marc Planagumà, director del documental 508 dies. Cristina Zalba: la dona a la lluita antifeixista, que presentarà el dia 31 de gener al Cinema Alhambra, en el marc dels actes de commemoració del bombardeig de la Garriga.

Marc Planagumà té formació en fotoperiodisme i gràfica audiovisual i és llicenciat en Comunicació Audiovisual. Porta més de quinze anys realitzant projectes audiovisuals de caràcter solidari, cultural i ambiental, prioritzant-ne el contingut transformador. Dóna importància a la coherència personal amb allò petit: la vida familiar, l’habitatge, el temps lliure, com viure, com treballar, què menjar, la relació amb la natura... I la professió.

Ha dirigit el documental 508 dies. Cristina Zalba: la dona a la lluita antifeixista, que presenta aquest divendres al Cinema Alhambra, en el marc dels actes
de commemoració del bombardeig de la Garriga.

Perquè vau decidir explicar aquesta història?

Després del documental que vaig fer juntament amb l’Amical d’Antics Guerrillers En Cisquet i el seu germà el 2022, em van contactar per parlar-me sobre la troballa d’un informe on es relatava aquesta història: els 508 dies durant els quals una camperola de l’Alta Garrotxa va amagar, curar i salvar un maqui, un guerriller, de caure a les urpes del feixisme franquista. Automàticament vam veure claríssim que s’havia d’explicar a través d’un documental ficcionat.

Quin paper van tenir les dones en la lluita antifeixista dels maquis?

Van ser clau. Sense elles no hagués funcionat la Xarxa de punts de suport. Els maquis no podien sobreviure a la muntanya, necessitaven aquesta xarxa. Elles els subministraven menjar i assistència. Elles eren el pilar d’una masia i de la vida rural durant la postguerra. Amb això es diu tot.

Com va ser la investigació i la producció del documental?

Hi van haver dues investigacions en paral·lel. La família de la protagonista (la seva neta, Sònia Sala), que buscava si era versemblant aquesta història. I la  d’en Josep Serra de l’Amical, que buscava informació dels guies i de les rutes del maquis a través de l’arxiu del Partit Comunista. El documental estira el fil de la troballa d’en Josep i segueix la cerca de la Sònia. Explicar què acaba passant seria fer spoiler.

Aquest treball real i de present es teixeix amb la història de la Cristina i el maqui. En clau de passat òbviament perquè va passar al 1945. Aquesta part vam  decidir explicar-la amb actors. D’aquesta manera vas veient com evolucionen totes línies i l’espectador manté la intriga fins el final, que mereix una menció
especial. Si decidiu veureu el documental, el final és “de traca”.

Quin valor aporten els testimonis de les famílies dels protagonistes de la història?

Aporten la versemblança de la història. Aporten el testimoni de la protagonista del documental (la Cristina Zalba), que ja és morta, i donen fe que no és una història inventada. És 100% real.

Quina ha estat la reacció de les famílies en veure el documental? Com s’han sentit?

Primerament molt agraïdes per saber més de la seva àvia o besàvia (ja que la neta i la besnéta són qui han jugat un paper més destacable). Crec que la neta (la Sònia) s’ha sentit especialment atreta per la història per aquests intangibles que s’hereten i que totes portem a l’ADN sense saber-ho.

En aquest sentit, la segona reacció crec que ha estat de responsabilitat vers la família, per què la història s’expliqués bé, sense caure en sensacionalisme ni “morbos” innecessaris.

I finalment compromesa. La besnéta va realitzar un excel·lent Treball de Recerca (TDR) sobre el paper de les dones antifeixistes a la postguerra i la neta ha anat a més de 30 presentacions públiques del documental.

Quina és la missió del documentalista a l’hora de fer memòria històrica?

La missió que m’atrau és la de reparar ferides obertes i reescriure una història oblidada i amagada per una dictadura feixista de 40 anys. Quan perceps  sensacions intangibles que es generen fent aquest tipus de projecte, te n’adones que és important fer-les. En alguns casos és catàrtic i terapèutic. Totes hauríem de fer aquest exercici de saber què va passar i què van viure les nostres famílies durant la Guerra Civil. Potser t’adones que tens un lluitador o una lluitadora antifeixista a la família.