Menú
Entrevistem Teresa Niubó, que aquest divendres, a les 19 hores, rebrà el títol de Garriguenca Il·lustre en un acte al Teatre de la Garriga, El Patronat.
Teresa Niubó i Fonollosa va néixer a la Garriga el 20 d’agost de 1942 i des de jove ha destacat pel seu compromís social i la defensa de la justícia. Va ser una dona emprenedora en l’àmbit empresarial i molt implicada en la vida comunitària del municipi, impulsant iniciatives com l’obertura de la primera escola bressol i de l’Escola Municipal de Música.
El 1996 inicia la seva vinculació amb Mèxic, donant suport al moviment zapatista i a la defensa dels drets dels pobles originaris.
El 1999 funda l’associació La Garriga Societat Civil (LGSC), des d’on impulsa nombrosos projectes de cooperació internacional en àmbits com l’educació, la salut, els drets humans i la comunicació comunitària. Destaquen les tasques en projectes a Mèxic i de suport a persones refugiades a Grècia.
A nivell local, ha promogut activitats de sensibilització i mobilització social, contribuint a enfortir el teixit associatiu i la consciència solidària del municipi.
Aquest divendres 15 de maig rebrà la distinció de Garriguenca Il·lustre en un acte al Teatre de la Garriga, El Patronat, emmarcat en les Jornades de Cooperació.
Què significa rebre el reconeixement de Garriguenca Il·lustre després de tota una vida de compromís social?
Entenc aquest reconeixement com un senyal de recolzament a unes activitats i compromisos socials que van començar al poble on vaig
néixer i que al llarg dels anys han anat creixent en altres països. Estic emocionada per la quantitat de felicitacions rebudes.
Mirant enrere, quin moment o projecte considera més determinant en la seva trajectòria?
No destacaria cap moment en concret, ja que la trajectòria es va construint poc a poc, escoltant, mirant, estan atents al que passa al
barri, al poble... fins que arriba l’oportunitat d’eixamplar la mirada més enllà del territori.
D’on neix el seu vincle amb Mèxic i què li han aportat personalment les experiències amb els pobles originaris?
Vaig conèixer la creació d’una delegació anomenada Comissió Civil Internacional d’Observació dels Drets Humans a Chiapas en l’any 1998. Es va crear arrel de l’assassinat de 43 persones indígenes en la comunitat d’Acteal. L’impacte d’aquest assassinat, en què les víctimes eren dones i criatures, comés amb la complicitat de l’exèrcit i paramilitars, va impulsar que gent de tota Europa viatgés a Chiapas per elaborar un informe dels fets i denunciar-ho al Tribunal Europeu de Drets Humans.
M’hi vaig apuntar i això em va permetre conèixer el territori, les persones que des de les seves comunitats defensaven el dret a la terra, a l’educació, a la salut, a la llengua i a les seves tradicions ancestrals per governar-se.Em va causar admiració descobrir que hi ha una altra manera de viure, lluny del que ens marca la societat de consum, que un altre món és possible.
Al tornar del viatge, la necessitat d’explicar l’experiència al poble va desembocar en la celebració de les Fires per Chiapas, que va comptar amb la complicitat d’un gran nombre d’entitats del poble.
Així va néixer el meu compromís amb el poble originari en resistència.
Com valora l’evolució de la solidaritat i la cooperació internacional des que va fundar La Garriga Societat Civil fins avui?
Anys enrere no hi havia tants entrebancs burocràtics per la cooperació descentralitzada. La solidaritat entre pobles era més fàcil, més de poble. Les actuals exigències administratives fan que petites entitats formades per voluntariat s’ho pensin dues vegades.
Tot i així, la crueltat de les guerres que estan destrossant la humanitat, fa que neixin llums d’esperança que donen un nou impuls a la cooperació i la solidaritat internacional.
Tal com entenem la cooperació al desenvolupament, es pot afirmar que gairebé no existeix. La fam a conseqüència del canvi climàtic, les persones refugiades i les víctimes de les guerres necessiten de la cooperació en recursos d’emergència.
Municipis, societat civil, i persones anònimes organitzades o no, s’estan solidaritzant amb els territoris més necessitats.
Quin missatge donaria a les noves generacions perquè s’impliquin en causes socials i comunitàries?
Crec que els missatges al jovent han d’anar acompanyats de polítiques culturals i d’informació que els facilitin el coneixement dels altres. La solidaritat, el treball en un projecte comú, en el poble o allà on sigui, és immensament formativa per al creixement personal.
