Menú
Entrevistem Pepo Segura, fotògraf que oferirà una ruta fotogràfica en el marc de la jornada Llegat Raspall, el dia 24 de maig.
Pepo Segura és fotògraf professional, especialitzat en fotografia d’arquitectura, patrimoni, espais efímers i interiorisme. Ha realitzat treballs per a publicacions, editorials, audiovisuals, exposicions, guies, catàlegs, bancs d’imatges, web i diferents estudis d’arquitectes.
El dia 24 de maig, en el marc de la jornada Llegat Raspall, oferirà una ruta fotogràfica que repassarà algunes de les obres més importants de l’arquitecte Manuel J. Raspall, com són el conjunt de Can Barbey i Can Raspall.
En què consisteix la ruta fotogràfica i a qui s’adreça?
En aquesta ruta, farem una pinzellada a la fotografia d’arquitectura. S’adreça a tota la gent inquieta i interessada en la fotografia, en l’observació de la llum: de com incideix en l’edifici i com evoluciona.
Quines singularitats del Llegat Raspall podem descobrir a través de la càmera?
Quan enquadres una imatge agafant un fragment de l’edifici, en el cas de Raspall, podem veure les singularitats dels sòcols de pedra (paredat),
trencadís, mosaics, els vogits (decoracions) de les finestres, vitralls, esgrafiats de les façanes, el ferro forjat amb cop de fuet...
Com era la fotografia en l’època de Raspall? Què es fotografiava i amb quines tècniques?
Hi havia poques càmeres de fotografiar, eren càmeres de gran format (càmera de plaques), necessitaven trípode, eren lentes per treballar, es feien poques fotografies i hi havia molta observació i, si s’havien d’esperar estona per tenir una bona llum, doncs s’esperaven. Els formats més comuns en les plaques eren 24 × 30 cm, 18 × 24 cm, 13 × 18 cm, 9 × 12 cm, 6 × 9 cm i 4,5 × 6 cm, amb molta qualitat.
Portaven una làmina de vidre recoberta d’una emulsió sensible a la llum, moltes vegades el fotògraf preparava les làmines in situ. Més endavant es va canviar pel cel·luloide. Eren càmeres totalment manuals, que es muntaven i desmuntaven a cada sessió.
Normalment es fotografiaven paisatges, arquitectura i retrats. En el cas dels retrats, com que moltes vegades les obturacions (velocitat) de la càmera eren molt lentes, les persones que es retrataven havien d’estar molt quietes. Se’ls posava una estructura de ferro al darrere que les fixava perquè no quedessin bellugades o es recolzaven en algun lloc, per això normalment són retrats en què la gent està molt rígida.
En la ruta, conviuran les tècniques fotogràfiques d’època amb les actuals. Què té de bo cadascuna?
Fotografia vol dir dibuixar la llum: foto (fotosíntesi, fotovoltaica...), i grafia (dibuixar). L’essència és la mateixa: es té en compte la llum, la perspectiva, el punt de vista i l’òptica que s’utilitza. El que canvien són les eines. La part bona de les càmeres antigues és que era tot manual i el fotògraf decidia com volia realitzar la fotografia, però eren càmeres molt lentes i es podien fer poques fotografies, això sí, de molta qualitat. Econòmicament, era costós: el
material era car i hi havia un procés de revelat químic.
Les càmeres actuals han evolucionat molt, són més àgils i amb la possibilitat de realitzar les fotografies amb automàtic, en què la càmera fa una interpretació del que veu, de vegades encertada i d’altres no tant, i també tenen la possibilitat de fotografiar manualment, on el fotògraf decideix la fotografia que vol fer (diafragma, velocitat, ISO). També en el moment de realitzar la fotografia et dona informació en l’histograma per saber si l’exposició
de la fotografia és correcta. Actualment, es poden realitzar moltes més fotografies, amb costos molt més baixos.
Quina importància tenen jornades com Llegat Raspall per mantenir el patrimoni?
Doncs la importància que hi vulguem donar cadascú. És patrimoni, és cultura, és d’on venim, és història i forma part d’un país.
