Aranda:" Vull despullar el teatre de tot allò superflu"

Última revisió 21-01-2020 11:12
21/01/2020

Javier Aranda és el creador de l’espectacle Vida, que es podrà veure els dies 25 i 26 de gener a Can Luna amb motiu de la inauguració d’aquest equipament.

 

L'espectacle es farà dissabte, a les 20 h, i diumenge, a les 11 i a les 13 h.

Al butlletí El Garric del mes de gener, se li ha fet una entrevista.

Vida és un espectacle tant per a públic adult com infantil?
En realitat, Vida és un espectacle adreçat a persones adultes i crec que és amb elles que assoleix la seva major capacitat de transmissió. Però també és cert que l’obra és apta per a totes les edats, i que les criatures en gaudeixen molt.

De què parla, aquesta obra?
Vida està basada en una idea molt simple: néixer, créixer, reproduir-se i morir. A partir d’aquí, l’espectacle ens planteja una reflexió sobre què és allò realment important en aquesta vida... I cadascú pot fer-ne la seva lectura.

En què et vas inspirar, per crear-la?
El meu procés de creació sempre parteix del treball al taller. En aquest cas, vaig començar a donar forma al primer personatge, a poc a poc. I d’aquí en va anar sorgint, alhora, la idea de l’espectacle.

A Vida només hi trobem titelles, un cistell, una taula i poc més. És difícil desprendre’s de la parafernàlia i l’atrezzo innecessari, a l’hora de crear?
Una de les meves màximes a l’hora de crear és aquesta: “com menys millor”. Per mi, el teatre ha de ser essència. Per això en la meva feina em proposo despullar-lo de tot allò que és superflu.

Quin és el gran repte per a l’artista titellaire? I la seva principal limitació?
Penso que, probablement, en la limitació és justament on l’artista titellaire descobreix la seva grandesa. I els reptes són infinits! Els titelles poden perdre el cap i després recuperar-lo, poden volar, poden treure’s els braços...

Parla’ns del teu procés de creació. Com treballes per fer realitat projectes tan bonics com Vida?
Tant en Vida com en l’anterior espectacle, Parias, el procés de creació va ser lent... Va ser, gairebé, un procés d’introspecció personal en què vaig deixar que l’espectacle sorgís de manera natural i que els personatges construïssin la seva pròpia història.

Què és el que més t’apassiona, d’aquest art?
A mi m’apassiona el teatre i m’apassiona la pintura. La feina al taller em permet unir aquests dos mons. M’agrada veure com apareixen els personatges, m’agrada pensar que estan vius, que tenen emocions, que senten coses, que pateixen, que construeixen les seves històries... I, per descomptat, m’agrada la possibilitat de compartir, després, la meva obra amb el públic i veure’n la reacció.

 

Et pot interessar